El futur del caqui a la Ribera

Eduard Esparza

Responsable del caqui en la Unió de Llauradors

L'any 2012, la superfície de cultiu de caqui es xifrava en 6.500 hectàrees, el que suposa un augment del 250% respecte a l’any 2002, on gaire bé n’hi havia plantades 1.998. La previsió de collita per a eixe any era de 139 milions de quilos per al conjunt de l’estat espanyol; la immensa part d’ells, un 93%, produïts en la Comunitat Valenciana. De la mateixa manera, en una sola comarca, la Ribera Alta, s'esperaven al voltant de 120 milions de quilos, és a dir, el 86% de la producció estatal. La Denominació d’Origen esperava eixe mateix any aplegar als 75 milions de kg de producció, després del parèntesi dels dos anys de lluita contra el fong de mycrospharella, del qual, per cert, la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana encara deu les ajudes per a combatre’l i que ascendeixen a un milió d’euros.

En un període de quinze anys (1996-2011), la producció augmentà un 2.100%, i els preus mitjans per a eixe mateix període s’incrementaren un 30%, passant dels 0,24€/kg de 1996 als 0,35€/kg de 2011. Lògicament, el conreu del caqui atrau totes les mirades dels agricultors de la zona de la Ribera i posteriorment, a escala nacional; les administracions (cursos de poda, recerca de noves varietats alternatives, lluita contra la mycospharella…) i fins i tot la indústria agroalimentària.

Encara que de forma vacil·lant, el caqui es va percebre des del principi com a alternativa al cultiu de cítrics, una volta esgotada la fórmula comercial històrica i sense possibilitat de trobar alternatives viables de rendibilitat (reducció de costos per la via de superació del minifundisme, introducció de la maquinària, minorització de costos laborals i descapitalització del llaurador) i el deute de la indústria agroalimentària, amb una  impossibilitat de finançament, nul·la d’adaptació als mercats (fracàs en la búsqueda d’una clementina de segona campanya, polítiques agràries desnortades i tremendament ideologitzades, baixíssima concentració de l’oferta etc.). En evident contrast, els resultats positius econòmics per a l’agricultor en esta última dècada han generat un interés per qualsevol tema associat al caqui, i per extensió, a altres cultius diferents dels cítrics (mangrana, kiwi, noves varietats d’albercoc, paraguaians…).

¿Amb tot allò exposat anteriorment, com no pensar que el caqui té un futur prometedor? Ara bé, com qualsevol conreu, el caqui té uns factors limitats: unes exigents necessitats hídriques i el fet que un excés de salinitat faja madurar més prompte la fruita i fer-la créixer, un complex maneig de la poda, un adobament racional, un risc de malalties greu, la ceratittis capitata, una fisiologia pròpia aparentment molt sensible a condicions climatològiques canviants… factors tot ells superables en molts dels casos pel treball dels tècnics i de les productores, però que vistos en conjunt no és estrany parlar del “miracle del caqui”.

Cal afegir que disposem de moltes poques varietats, la dificultat tècnica que suposa el tractament en cambres preparades per a la desastringència, a l’abast de poques empreses; que a la vegada suposa l’autèntica “punta de llança” per a la seua comercialització també suposa uns alts costos.

De moment, en la balança es perceben uns avantatges respecte a allò que hem dit: amb uns costos de plantació i manteniment fins a l’entrada en producció assimilables a la casuística del taronger. El caqui, a partir del quart any, ja entra producció, cosa que augmenta exponencialment en els següents anys. Els costos de producció, tot i que ara s’han de gestionar els tractaments de mycospharella són pròxims als cítrics. En canvi, la seua rendibilitat s’acosta al doble, degut al preu que percep el llaurador i la producció final comercialitzada per hectàrea, fet que,  al meu parer, és fonamental i que passa desapercebut moltes vegades degut a la dificultat de quantificar percentatges d’aprofitament de la collita.

Llavors, ¿per què és rendible el cultiu del caqui? Evidentment perquè tant la superfície conreada com la produïda segueix sent baixa respecte al cultiu de referència, la taronja. També, sens dubte, per les qualitats intrínseques de la fruita (grandària, color, gust), a la qual cosa s’ha d’afegir un complex tractament post-collita que possibilita una bona comercialització. Encara que, per a mi, possiblement l’èxit actual radique en l’existència d’una Denominació d’Origen que funciona i valoritza el producte. I també perquè són unes poques les cooperatives i comerços les que comercialitzen un percentatge altíssim de l’oferta, és a dir, en resum, que l’oferta que ix als mercats de moment està molt concentrada. El fet que l’oferta estiga concentrada ho diferencia dels cultius dels cítrics i altres fruits i eixe és, al meu modest mode d’entendre, una clau de l’èxit del caqui que esperem continue per molt de temps.