Text: Antoni Martínez i Bonet
El Cabeçolet, la Mola i la Font Blanca de Carlet.
El triangle que formen el Cabeçolet, la Mola i el vèrtex gloriós de la Font Blanca és, sens dubte, un paratge magnífic. El viatger que a dalt la lloma de ponent mira al llevant omplirà els ulls d’una verdor intensa. La frondositat agrícola dels horts de tarongers i fruiters, els camps conreats deixant a la llum del sol la carn encesa d’una terra rogenca li atorgaran la sensació de ser quelcom més que una peça de la natura que l’envolta.
S'hi veurà dintre, com artifici humà
que ha ajudat a la transformació d’aquest paradís. Garrofers centenaris se’l
miraran, oliveres de troncs torçuts pel temps li oferiran el record silent de
la història viscuda, regadores, canals i el corrent de l’aigua sorollant
conferiran, al curiós, una impressió perpètua de que tot brolla i creix a
voluntat del sol, a voluntat també dels homes. Si, agosarat, es posa a passejar
pel llit de qualsevol barranc dels molts que arrapen la pell del cap de la
vall, sovint tindrà als peus la vegetació variada de les nostres terres.
Baladres i margallons, timó i l’imponent llentiscle, matolls d’arraposa
coscolla i d’altres herbes s’escampen entre cudols arrodonits, per les parets
abruptes, pels racons on l’aigua d’una obligada riera ha fet cau i ha volgut,
golosa, menjar-se la terra.
El Cabeçolet és una llometa no gens atrevida. Les
casetes fan d’ell un petit eixam de gent que a l’estiu busca la fresca d’un
llevantet amable. Els camins que el creuen són estrets, caragolats com les
serps. Orgullós de ser menut es mira amb la Mola, més granduseta, també
espurnejada de construccions per a estiuejar, tatuada de la mateixa manera per
camins onejants, on les figueres, a l’agost i per la vesprada, criden al cel
amb la fragància atapida de les seues fulles.Tots dos muntijols són l’entrada cap
a estreps més atrevides, on la Font Blanca s’ha fet de la natura, passant per
la mà dels homes, a més naturalitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario