Quan fa ponent, des del Cabeçolet, tens a Matamon a un pam

Quan fa ponent, des del Cabeçolet, tens a Matamon a un pam. Sembla que és una muntanya que es belluga acostant-se als ulls de qui se la mira. I la sensació líquida de que totes les coses passen pel sedàs d’aquest promontori esdevé aclaparadora, com un punyent al roig fent de la carn una translúcida matèria o com si l’ànima s’estigués, per sempre, despullada i orfe, a l’abast de la curiositat provocadora del seu relleu harmònic.

Matamon té una característica especial, tal vegada esborronadora. És un muntijol que colpeja els sentits i sacseja els sentiments. L’apreciació del transcórrer del temps s’enfonsa en mig d’uns fluixes críptics, impossibles de controlar. És per això que, moltes vegades, el que et dic, açò que qualsevol dia serà a les teues mans, segurament haja estat distorsionat. No a l’hora present, quan ho escric i t’ho transmet, sinó des del mateix origen, molt abans, des del primigeni temps que vaig emprar el que succeí com uns fets diàfans i contundents, inclòs amb formes definides i raons concretes, per a narrar-los. Però, com et dic, sotmesos com estem a l’influx indefugible d’aquest paisatge d’horitzó quimèric que ens observa impassible, magnètic i omnipresent, tu ets qui ha de garbellar fi per treure el gra de la palla i així cloure el cercle. El teu cercle. O, si vols, el cercle d’altres que també orbiten sota el mant de la seua influència.

Text: Antoni Martínez i Bonet 

Foto: Alberto Martínez Hervàs