Article de l’historiador Jordi Rius sobre la realitat històrica de Sant Bernat, Maria i Gràcia

L’historiador medievalista Jordi Rius analitza les dades que la tradició ens ha llegat sobre Sant Bernat, Maria i Gràcia i comprova que encaixen perfectament amb la realitat històrica. A continuació reproduïm l'article publicat al seu blog.

Bernat d'Alzira, Maria i Gràcia: Els Sants de Poblet

L’anàlisi de les llegendes és un camp que disposa de nombroses publicacions dins l’àmbit de l’antropologia, la psicologia i la literatura, però molt poc treballat des del punt de vista de la història. Les llegendes en alguns casos ornamentades fins l’exageració, acostumen a tenir una arrel històrica indubtable que queda desdibuixada pel pas del temps i de l'exageració. Això fa que avui presentem la narració d’una llegenda històrica vinculada amb el monestir de Santa Maria de Poblet, la conversió al cristianisme d’Ahmet Ibn al-Mansur, el seu ingrés com a monjo del monestir i el seu martiri esdevenint Sant Bernat d’Alzira.

La tradició diu que Ahmet, fill de l'arrais de Carlet, va néixer a l’alqueria de Pintarrafes, i visqué a la cort del rei Llop, taifa de València i Múrcia entre 1147 i 1171. Enviat en ambaixada a Catalunya cap a l’any 1156, anà a Lleida, a veure una tia seva que hi residia. De retorn, passà per Poblet convertint-se al cristianisme tot ingressant a la comunitat amb el nom de Bernat.

Templet de Sant Bernat, Gracia i Maria màrtirs, a Poblet.

Cap a l’any 1178, després d’haver estat cellerer o bosser de la comunitat, anà a Lleida on aconseguí la conversió de la seva tia. L’any 1181, demanà per anar a Carlet i predicar la fe cristiana. Arribat al lloc, el monjo no trobà més que resistència per part del seu germà, però aconseguí de convertir les seves dues germanes, Saida i Soraida, les quals decidiren passar amb ell a la zona cristiana i ingressar en un monestir de cistercenques amb els noms de Maria i Gràcia. Però el seu germà Al-Mansur, contrariat pel fet, feu perseguir els tres fugitius i assassinà Bernat fent-li clavar al front un clau d’amarrar barques, car pensava que, mort ell, Saida i Soraida abandonarien fàcilment la nova fe però en negar-se a apostatar al-Mansur les féu degollar.

Gravat alemany per a una col·lecció de sants.

Els cossos dels tres màrtirs, diu la tradició, foren inhumats pels mossàrabs al lloc mateix on havien sofert el martiri, i, quan Jaume I, l’any 1242,  alliberà Alzira els féu edificar una ermita memorial. Aquesta és l’essència del relat reduït al fonamental, ara, cal veure com lliga amb la història. És disposa de prou elements que puguin donar solidesa a aquests fets?  Què hi ha que confirmi documentalment aquesta tradició?

En un primer moment, el relat, encaixa perfectament amb les notícies constatables de les relacions dels musulmans amb el comtat de Barcelona, en temps del rei Llop, tributari de Ramon Berenguer IV, ja que és coneguda i documentada, tant la permanència de sarraïns a les zones reconquerides de Lleida com la fe dels mossàrabs, cristians residents en terres musulmanes de València.

Així mateix es disposa d’un testament del segle XIII i una taula gòtica del xv, que poden donar suport als fets. El testament, datat el 1262 fou atorgat per Ferran Pere, fill de Çeit Abu Çeit. Segons aquest document Ferran Pere era fill del zaiyid Abú Zayd, ex rei almohade de València, convertit al cristianisme i aliat de Jaume I. En el seu testament, atorgat a la capital, Ferran Pere féu un seguit de deixes familiars i també de piadoses. Entre aquestes darreres, llegà una notable suma de diners per a l’erecció de diverses capelles i concretament atorgà vint sous reials per operi Sancti Bernardi Algesire, és a dir, per a l’obra de l’església de Sant Bernat d’Alzira.

Monument a l'avinguda dels Sants Patrons. Alzira.

Com que no hi ha cap rastre d’una església o capella dedicada a sant Bernat de Claravall, a Alzira, ni en aquesta època ni posteriorment, no es pot pensar en la possibilitat de confusió per homonímia, per tant, tot fa pensar que el testament de Ferran Pere fa referència a una esglesiola en la qual era conservat el cos del monjo de Poblet, a Alzira, venerat com a sant pel seu martiri, abans de ser el cos amagat pels mossàrabs davant el perill que el territori caigués novament en mans sarraïnes.

 

Monument a l'eixample d'Alzira, dedicat als Sants Patrons.

Això, en un testament tant proper a la data tradicional de la mort és una notícia de valor. El testament mostra, a més, que el culte al màrtir era conegut en aquell moment i tanta proximitat a l’època del martiri, agafa una força provatòria més que notable. L’esglesiola designada en el testament de Ferran Pere devia ser, o bé la que havia manat fer Jaume I, o bé una ampliació d’aquesta.

A més la devoció es seguia, ja que es disposa d’una taula del segle XV, conservada a la catedral de València, representant el martiri dels tres germans i al mateix lloc d’Alzira, s’hi va fundar el 1558, un convent anomenat dels Trinitaris de Sant Bernat que vetllaven per aquest culte en una capella de llur església.

És a aquest convent i al culte al monjo màrtir que fa referència, sens dubte, una anotació del llibre dels comptes de la Taula de València, quan, el 1572, diu que han estat donats uns diners per a misses «a frare Lluís Menau, ministre de Sent Bernat en lo monestir de Alzira».

Com que la devoció havia esdevingut més intensa i el nombre dels fidels havia fet insuficient la capella, el 1583 hom edificà una església dedicada als màrtirs, independent de la capella del convent. Fou probablement entorn del fet de ser aixecada aquesta església que, per la devoció dels fidels i l’interès del trinitari fra Simó de Rojas foren cercades i trobades les restes dels màrtirs, a Alzira, el 1599.

Capella del Corpus Christi a l'església del Patriarca de València, que guarda les relíquies dels Sants.

Va ser aleshores que l’abat Tarròs de Poblet es va preocupar d’obtenir-ne relíquies per al monestir, cosa que aconseguiria el seu successor, l’abat Trilla. El 2 de setembre del 1603, les relíquies foren rebudes solemnement a Poblet i, en l’aniversari d’aquest fet, fou establerta la festa litúrgica dedicada als tres màrtirs, que encara avui se celebra al monestir.

Tant a Alzira, on sant Bernat és patró de la ciutat, com a Carlet, hi ha una ermita dedicada als màrtirs, que fou beneïda el 1666. La devoció és intensa i els devots d’Alzira i de Carlet peregrinen sovint a Poblet, on fou lliurada pels alzirenys, a l’actual comunitat, una relíquia del monjo màrtir, puix que les antigues es perderen amb l’exclaustració.

Ermita de Sant Bernat a Carlet.

Així doncs és com es pot fer el seguiment dels protagonistes d’una llegenda medieval. Uns personatges que encara avui són venerats, el 23 de juliol a l’arxidiòcesi de València i a Poblet el 2 de setembre de cada any. Primer cal despullar el relat dels guarniments, buscar les arrels històriques, sempre que puguin se constatables  i veure com poden o no encaixar amb la realitat.